NOVECENTO

Doncs bé, ningú no està obligat a creure-s'ho, i jo, per a ser exactes, no m'ho creuria mai si m'ho expliquessin, però la veritat és que aquell piano va començar a lliscar, sobre la fusta de la sala de ball, i nosaltres darrera seu, amb Novecento que tocava, i no apartava els ulls de les tecles, semblava en un altre lloc, i el piano seguia les onades i anava i venia, i girava sobre ell mateix, apuntava de dret a la vidriera i, quan arribat a un pèl, s'aturava i lliscava dolçament enrere, vull dir, semblava que el mar el bressés, i ens bressés a nosaltres, i jo no entenia res de res, i Novecento tocava, no parava ni un instant i, era claríssim, no tocava i prou, ell el guiava, aquell piano, ho enteneu?, amb les tecles, amb les notes, no ho sé, el guiava allà on volia, era absurd però era així. I mentre giravoltàvem entre les taules, fregant llums i butaques, jo vaig capir que el que estàvem fent en aquells moments, el que realment estàvem fent, era ballar amb l'oceà, nosaltres i ell, ballarins bojos, i perfectes, abraçats en un vals turbulent, damunt del parquet daurat de la nit. Oh yes.

Moment en el que un pianista que mai ha baixat d'un vaixell (i quan dic mai, és mai) i un trompeta es fan amics per sempre.

Novecento.
Alessandro Baricco