Els anys que Sant Jordi passa desaparcebut

Sembla mentida. Tot és relatiu. Viure el dia de Sant Jordi des de dins o des de fora. Avui l'he viscut des de fora.

He vist les roses: novies, esposes, filles, enarbolant la torxa de l'amor. Us juro que se m'ha passat pel cap trencar-ne alguna, amb una samarreta que digués "Free Love" com un reaccionari tibetà i apagar certes mostres de poder amorós que he vist: he vist que ara es comença a portar la rosa de disseny, adornada amb mimbres entrellaçats, com més de disseny més gallet l'exemplar masculí que l'acompanyava; de colors diferents com un arc de sant martí (ecs), de feltre, solidària, una senyora que havia confós la tradició de setmana santa perque duia una rosa tant alta com un palmó (quasi li dic que la processó començava a la Rambla...). He vist un tal Zafón que desperta els desitjos de multitud com si fos el Ricky Martin dels best-sellers. He vist un llibre a la gran via penjat d'un semàfor, rosa, forrat amb aironfix, per fer les esperes més portables, però era impossible esperar ni dessitjar un bon final entre tanta multitud.
He vist unes gitanetes que intentaven reanimar una pobre rosa extenuada per tanta demanda d'amor.
He vist vendre a un escriptor. He vist signar llibres a un venedor.

He trobat llibres dins del maleter d'un cotxe i un pollo que me l'ha regalat. Veient la contraportada dedueixo que serà un regal venjança, per algú que m'hagi decepcionat. El pollo estava treballant, els diners ho corrompeixen tot.

Sant Jordi és lo que té, que enamora i desperta el meu cantó romàntic.

MAGNUM 10 SEQÜÈNCIES

Acabo de rebre una postal invitació per la inauguració de una expo:
MAGNUM 10 SEQÜÈNCIES. El cinema en l'imaginari de la fotografia.
A la inauguració ja faig tard, com sempre... però potser m'hi passi per veure que tal.

LINK A LA EXPO

Llegiu el següent:
«L’Image d’après/The Image to Come» és una expressió emprada fa molt temps per Henri Cartier-Bresson per definir el cinema en oposició amb la fotografia. Segons Henri Cartier-Bresson, el cinema sempre és allò que ve després: no tant la imatge vista o projectada a la pantalla, sinó més aviat la que ve al darrere, copsada en la successió. Imatge fixa enfront d’imatge en moviment. Al cinema, la imatge sempre s’esdevé després d’una altra. Tan bon punt apareix, ja ha de provar de fer oblidar l’anterior. Pel que fa a la fotografia, és una instantània, un «moment decisiu» agafat al vol, en un impuls, dins de la seva incompletud. Un extracte de la realitat, que recull la veritat d’un instant robat: una vint-i-quatrena part de segon. Mentre que el cinema, com tothom sap, són vint-i-quatre imatges per segon.
Aquesta manera de definir i delimitar els territoris específics de cadascuna de les dues pràctiques artístiques sembla justificada. Aquest joc de comparació i diferenciació no té límits. Es podria resumir dient que la fotografia i el cinema es poden entendre bé, sempre i quan no usurpin el terreny de l’altre. Cadascun té la seva àrea de joc. Ens hem basat en una altra hipòtesi, que consisteix precisament a posar en escena la relació entre aquestes dues arts «visuals»: la fotografia i el cinema. Per evitar qualsevol malentès, no es tracta d’una exposició de fotos de rodatge (nombroses, sovint magnífiques) fetes al llarg dels anys pels fotògrafs de Magnum. La pregunta que serveix de punt de partida per a aquesta exposició és la següent: entre Fotografia i Cinema, existeix potser un «entremig», una zona imaginària i incerta on les fotos i els plans puguin coexistir, tocar-se, apamar-se i, per què no, rivalitzar, mantenir una espècie de relació estètica incestuosa? Una rivalitat no del tipus mimètic, sinó una confrontació amistosa, un intercanvi de vistes. Seria possible imaginar un món híbrid, on el destí dels dos «gèneres» s’acabés barrejant, en una mena de laberint o de recorregut d’imatges, unes fixes, les altres en moviment, tot escenificant o posant en joc aquesta porositat entre dues arts, allunyades o fins i tot rivals? Aquest és el repte al qual s’enfronta l’exposició «L’Image d’après/The Image to Come», concebuda amb motiu dels seixanta anys de l’agència Magnum Photos. S’ha plantejat la pregunta a deu fotògrafs: Abbas, Antoine d’Agata, Bruce Gilden, Harry Gruyaert, Gueorgui Pinkhassov, Gilles Peress, Mark Power, Alec Soth, Donovan Wylie i Patrick Zachmann. En l’imaginari d’aquests deu fotògrafs contemporanis, què estaria relacionat amb el cinema, amb l’experiència del cinema? Amb la seva memòria, la seva empremta, el seu sistema d’imatges.
Com modela el cinema el seu imaginari de fotògraf? I què és el que provoca aquest acostament o aquest vincle, des del moment en què s’exposa, entre dos sistemes d’imatges tan diferents? Han pensat mai alguns fotògrafs fer-se cineastes o apropar-se al màxim al cinema? A partir de quins somnis, de quins fantasmes, de quins procediments de presa de vistes? Com es pot desencadenar aquest desig? És un desig de ficció o un desig documental? Es tracta potser de trobar o evocar la memòria o el record d’una pel·lícula particular, o de restablir el fetitxe d’una seqüència destacable? Recuperar el rostre d’un actor o d’una actriu? Emmarcar-se dins la petjada estètica o la mitologia d’un autor important? Retre homenatge a un gènere com el cinema negre americà? És llavors quan es planteja, molt concretament, la pregunta següent: com es poden penjar a les parets o motllures fotos fixes i imatges en moviment? Quins són els efectes, i potser els riscos, en el pla visual? Com poden, o no poden, conjuminar-se, trobar un terreny d’harmonia aquests dos sistemes d’imatges? Què entra en joc, davant dels nostres ulls de visitant, entre la immobilitat i la tremolor, la fixesa i el moviment? En aquesta exposició, el cinema travessa la fotografia. Les imatges no tenen ni les mateixes dimensions ni la mateixa naturalesa, i tampoc no tenen el mateix pes simbòlic. Això no vol dir que no pertanyin a un món d’imatges. I que, en aquest sentit, no siguin capaces d’interpel·lar la mirada del visitant, tot creant sentit, rimes o jocs de mirall. Una trobada íntima entre dues arts. S. T.

PRIMERA ESCALA. La Turbi té un anyet

Així començava fa un any:

"Bienvenidos al vuelo Turbi101076, soy el comandante de la nave, hoy el día es soleado y no se observan nubarrones demasiado importantes, si los hay los espantaremos. Disponen de un kit de emergencia debajo de sus asientos para combatir el aburrimiento, el miedo y la sinrazón. Durante el vuelo los amenizaremos con dosis de lo que venga, deseenme suerte. Son las 17:35 hora local, despegaremos en 5 minutos. Abrochense los cinturones y contengan el aliento, pero no demasiado, no se me desmayen

Bon dia, bona tarda, bona nit!

BÓ, caiga quien caiga, peti qui peti, perque com diuen, la vida es dura, pero bella.

Aquí comença el meu petit blog, espero sigui un viatge entretingut. Aniré penjant-hi tot alló que m'envolta, interessant, divertit, aburrit, fastigós, ni fu ni fa, per a que estigueu previnguts de les adversitats"

Companys de vol, la primera parada per fer un pis, teniu 5 minuts, estireu les cames, feu una volta, compreu-vos uns carmels, feu un piti i tornem-hi que aixó no ha estat res.

El viatge continua, espero estigueu disfrutant del vol, hi ha hagut una mica de tot, reflexions que queden flotant, projectes inconclusos, musica que m'ha recordat coses, lectures essencials, vistes a mons descoberts, feinetes, amics, sorpreses, i sembla que encara no s'acaba la cosa, que encara queda il.lusió, combustible essencial per volar ben alt.

ENTRANYABLES OSVALDO i COCA

Mirant videos per youtube no he trobat cap més parella de tango que sàpiga transmetre tant ballant. Entranyables, sense aburrides acrobàcies.

SAFARI URBÀ

La búsqueda del Silenciós

A recer del vent, el cel groc.
Apareix el fantasma del passat.

TRAVIATA VERDI

Cap2: 2 veces mejor que 1

Marranada molt chul.la. Motiu:
1. Doble exposició a pulso
2. Cel cremat
3. Ese halito cachondo
4. Saturada a tope, made in 6.5.

PD: aquesta secció serà inesgotable :P

Cap1: what the hell?

Acabo de revelar tot de carrets que tenia perduts per casa. M'ha donat una idea: estreno secció de marranades fotogràfiques.
Aquesta podria ser degut a:
1.emmagatzemament etern de carret exposat i no revelat a la nevera.
2.revelat a Pro40, són tant marranus...
3.exposició nocturna arbitària (?? mai m'havia sortit tant marrana, fosca sí, però al revés?)
4.les taques podrien ser gotes de pluja?
5.pel.licula 400 per la nit... XD
6.color de peli caducada, segur que estava caducada...

PROPIETAT TURBI

Cagarro (amb perdó) de foto...
Però em fa molta gràcia

ULISES A LA FRESCA

Sembla que estic de lila i negre.

Ara em falta decidir qué ventila aquest ventilador.

Segona fase. Idees?