MAGNUM 10 SEQÜÈNCIES

Acabo de rebre una postal invitació per la inauguració de una expo:
MAGNUM 10 SEQÜÈNCIES. El cinema en l'imaginari de la fotografia.
A la inauguració ja faig tard, com sempre... però potser m'hi passi per veure que tal.

LINK A LA EXPO

Llegiu el següent:
«L’Image d’après/The Image to Come» és una expressió emprada fa molt temps per Henri Cartier-Bresson per definir el cinema en oposició amb la fotografia. Segons Henri Cartier-Bresson, el cinema sempre és allò que ve després: no tant la imatge vista o projectada a la pantalla, sinó més aviat la que ve al darrere, copsada en la successió. Imatge fixa enfront d’imatge en moviment. Al cinema, la imatge sempre s’esdevé després d’una altra. Tan bon punt apareix, ja ha de provar de fer oblidar l’anterior. Pel que fa a la fotografia, és una instantània, un «moment decisiu» agafat al vol, en un impuls, dins de la seva incompletud. Un extracte de la realitat, que recull la veritat d’un instant robat: una vint-i-quatrena part de segon. Mentre que el cinema, com tothom sap, són vint-i-quatre imatges per segon.
Aquesta manera de definir i delimitar els territoris específics de cadascuna de les dues pràctiques artístiques sembla justificada. Aquest joc de comparació i diferenciació no té límits. Es podria resumir dient que la fotografia i el cinema es poden entendre bé, sempre i quan no usurpin el terreny de l’altre. Cadascun té la seva àrea de joc. Ens hem basat en una altra hipòtesi, que consisteix precisament a posar en escena la relació entre aquestes dues arts «visuals»: la fotografia i el cinema. Per evitar qualsevol malentès, no es tracta d’una exposició de fotos de rodatge (nombroses, sovint magnífiques) fetes al llarg dels anys pels fotògrafs de Magnum. La pregunta que serveix de punt de partida per a aquesta exposició és la següent: entre Fotografia i Cinema, existeix potser un «entremig», una zona imaginària i incerta on les fotos i els plans puguin coexistir, tocar-se, apamar-se i, per què no, rivalitzar, mantenir una espècie de relació estètica incestuosa? Una rivalitat no del tipus mimètic, sinó una confrontació amistosa, un intercanvi de vistes. Seria possible imaginar un món híbrid, on el destí dels dos «gèneres» s’acabés barrejant, en una mena de laberint o de recorregut d’imatges, unes fixes, les altres en moviment, tot escenificant o posant en joc aquesta porositat entre dues arts, allunyades o fins i tot rivals? Aquest és el repte al qual s’enfronta l’exposició «L’Image d’après/The Image to Come», concebuda amb motiu dels seixanta anys de l’agència Magnum Photos. S’ha plantejat la pregunta a deu fotògrafs: Abbas, Antoine d’Agata, Bruce Gilden, Harry Gruyaert, Gueorgui Pinkhassov, Gilles Peress, Mark Power, Alec Soth, Donovan Wylie i Patrick Zachmann. En l’imaginari d’aquests deu fotògrafs contemporanis, què estaria relacionat amb el cinema, amb l’experiència del cinema? Amb la seva memòria, la seva empremta, el seu sistema d’imatges.
Com modela el cinema el seu imaginari de fotògraf? I què és el que provoca aquest acostament o aquest vincle, des del moment en què s’exposa, entre dos sistemes d’imatges tan diferents? Han pensat mai alguns fotògrafs fer-se cineastes o apropar-se al màxim al cinema? A partir de quins somnis, de quins fantasmes, de quins procediments de presa de vistes? Com es pot desencadenar aquest desig? És un desig de ficció o un desig documental? Es tracta potser de trobar o evocar la memòria o el record d’una pel·lícula particular, o de restablir el fetitxe d’una seqüència destacable? Recuperar el rostre d’un actor o d’una actriu? Emmarcar-se dins la petjada estètica o la mitologia d’un autor important? Retre homenatge a un gènere com el cinema negre americà? És llavors quan es planteja, molt concretament, la pregunta següent: com es poden penjar a les parets o motllures fotos fixes i imatges en moviment? Quins són els efectes, i potser els riscos, en el pla visual? Com poden, o no poden, conjuminar-se, trobar un terreny d’harmonia aquests dos sistemes d’imatges? Què entra en joc, davant dels nostres ulls de visitant, entre la immobilitat i la tremolor, la fixesa i el moviment? En aquesta exposició, el cinema travessa la fotografia. Les imatges no tenen ni les mateixes dimensions ni la mateixa naturalesa, i tampoc no tenen el mateix pes simbòlic. Això no vol dir que no pertanyin a un món d’imatges. I que, en aquest sentit, no siguin capaces d’interpel·lar la mirada del visitant, tot creant sentit, rimes o jocs de mirall. Una trobada íntima entre dues arts. S. T.